Més amunt de les corrents
del Pacífic, allà on el mosaic verd de les arbrades tropicals dóna pas obert a
mil i un senders, descobrim els camins d’Inca, unes rutes que ens portaran fins
a un lloc on tot conflueix. Però abans d’arribar al nostre destí, haurem de fer
camí, xafar fort i deixar-nos portar per la ruta, mentre observem amb
minuciositat cada detall de les panoràmiques que les serralades ens oferiran. I
si ho fem bé, si estem atents a cada fragment, aprendrem a gaudir del moment; i
serà llavors quan nosaltres i sender serem un únic llenguatge que es reconeix
com a vertader. I d’aquesta manera, i quasi sense adonar-nos-en, arribarem al
nostre destí, al camí dels camins, a la ciutat sagrada que s’arrecera entre
núvols, la mateixa que jau beneïda per la història i tocada per la gràcia del
pas del temps. Les roques de granit i les pedres tallades que formen
l’impressionant complex de Machu Pichu ens donaran la benvinguda i ens oferiran
el tresor que hem estat buscant. Però, contràriament a lo que es pugui pensar,
i tot i sent coneixedors dels merescuts dots que se li hagin pogut donar a la
ciutat, no és pels seus carrerons per on ens volem endinsar...resulta que allò
que realment ens interessa es molt més natural, molt més senzill, molt més
apassionant...només cal que descobriu el perfil de la nostra protagonista, per
trobar la peça clau que omplirà la totalitat d’aquest mosaic...
A estones, Maria Cinta i
Mery poden parèixer distants, però es troben en una sola persona quan de somnis
de musical ens posem a parlar. Ella vol ser la viatgera que camina per la ruta
d’Inca, la que veu en el Perú l’únic somni que li falta per complir. Perquè
resulta que Cinta és una ment numèrica brillant, però a més a més, resulta que
també és una artesana en l’art de la humilitat. Mery respecta, adora i inclús
venera el món per on camina. I aquest
sentiment que desprèn la fa ser posseïdora d’un do artístic fòra de lo comú.
Maria Cinta és una actriu versàtil, de cor, com aquelles romàntiques donzelles
de la Renaixença ,
què creuaven el món amb carro i vestien quatre draps, però així que pujaven a
escena, meravellaven tothom. Cinta és senzilla, espontània, orgànica i
riallera. Una d’aquelles rareses que emociona fins al fons i que queda en el
record. Camaleònica i astuta, ella sap com fer créixer el seu talent: únicament
seguint sent com és, Una gran llum en projecció que avança i no es deté.
Mery no veu el futur. No el
sap ni el vol saber....per a què?? si només importa el què ara es té. Però el que
sí té clar -abans, ara i després -, és que l’amor es la força que ens mou, la
que porta color, la que més llueix per tot el món. Maria Cinta el sent i
l’explota; i l’emmotlla a cada persona que coneix, el taral·leja als quatre
vents i fins i tot el projecta a qualsevol animal que veu. I és aquest mateixa
amor, el que la mou i alhora l’atreu, que així que es vesteix, el musical, el
drama o la comèdia cauen rendits als seus peus...Mery és moviment i enrenou.
Però, sovint, quan el tràfec del dia a dia la fa sentir cansada, Maria Cinta no
consultarà res ni ningú, i desapareixerà per fer una bona, llarga i sonada
migdiada. I tan aviat torni a obrir l’ull, badarà a sap Déu per quins móns, per
després somriure i arrencar de nou; i serà la mateixa rialla la que l’activarà
per després posar-se a ballar...definitivament, esta noia és un no parar. I
sabent el que ja sabem, descobrim que rere aquella aparença menuda, s’amaga un
tità escènic que té ritme, veu i carisma per actuar del que voldrà. Ja sigui
gran, petit o mitja el repte que li sigui encomanat, que maria cinta segur t’hi
arribarà. I així és aquest petit estornell, una brillant ment analítica que
desborda talent. No és d’estranyar doncs, que el trèvol ansiejat, l’anhelat
símbol de la sort, hagi nidat en alguna part d’aquell petit cos d’esperit
gegantí...
La llum, el sol, les ones,
el mar...l’estiu perenne, el capvespre d’un divendres, entre el caliu de les
amistats més properes i la sempre benvinguda brisa del mar, podria ser el seu
marc ideal. Però nosaltres, com ja la coneixem, estem segurs que si li poséssim
un altell rudimentari i una platea repleta de gent, ella només hauria de tirar
del seu art innat per convertir aquell marc ideal en un univers colorit i
emocional...però...on para el seu somni?? On són aquells camins d’Inca que ella
volia anar a trobar?? Serà que Mery vol pujar fins la ciutat sagrada per provar
fins on és capaç d’arribar? O serà que ella només vol caminar per avançar i
seguir respirant?...de vegades, tenim somnis i no sabem perquè ens atrau un
lloc en especial. Però nosaltres, que ens documentat i hem fet una volta per
aquelles serralades i boscos tropicals
fins arribar al cim d’aquella mítica ciutat, hem descobert el perquè Maria
Cinta, Mery o Cinta, somnia en poder-hi anar:
Al voltant de les ruïnes de
Machu Pichu, més amunt i més avall, hem descobert una estesa d’orquídies que,
pels boscos, pels pendents horitzontals, arreu d’aquell espai universal. Són
orquídies de molts gèneres i espècies; Són diferents i alhora iguals...com ho
és ella i el seu art. Ja sigui Cinta, Mery que Maria Cinta, que a l’igual que
l’orquídia, podrà ser allò que es proposi, qualsevol paper, qualsevol color,
qualsevol actor. I tot i amb la disfressa, i tot i canviar la pell, el caminar, la veu o el
posat, Cinta sempre lluirà igual de natural...Ella vol anar fins aquella mítica
ciutat, però no per obtenir notorietat. El que la mou, el que la fa avançar, és
ser paisatge, milers d’orquídies...i jaure, i viure...i formar-hi part...amb la
seva llum, amb el seu amor, amb el seu art...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada